Però, la realitat, igual que la ficció, té girs argumentals inesperats. El sobtat canvi que es visqué a Catalunya tudaria més d'una ampolla de cava oberta a Madrid, i és que el President Mas va girar la truita in extremis, potser massa tard, esperant el moment de la investidura. Però en veure que el miracle de la CUP no arribava i que quedaven escasses hores per què tot se n'anés en orris, va fer el famós "pas al costat".
En el seu lloc designava Carles Puigdemont, un polític que va demostrar tenir un nivell discursiu més que remarcable en la rèplica del debat d'investidura. El moment més sonat va ser quan va tocar dialècticament de mort una Inés Arrimadas que l'únic que havia sabut fer era furgar en el passat digital del President. El resultat fou que l'arma llancívola de la diputada va acabar convertint-se en un bumerang que anava agafant embranzida en el seu camí de tornada, a mida que Puigdemont li anava contextualitzant que aquell tweet feia referència als invasors feixistes i nazis, que tots els demòcrates volem foragitar de les nostres terres i les nostres vides. Tocada i enfonsada.
També va deixar-li clar a Rabell que qui somiava truites era més aviat ell, que volia acordar un referèndum pactat amb un Estat que no té ni idea de què és negociar. No sé si perquè aquest simple fet és vist a Madrid com una derrota, o perquè realment regna un nivell intel·lectual tan baix dins la Moncloa, que l'única cosa que en Rajoy es veu capaç de fer és amagar el cap sota l'ala de la llei, d'una Constitució de caire bíblic, de l'amenaça constant o del plasma.
De fet, des de l'altra banda, l'única cosa que fins ara han proferit són rebequeries de nen petit: Felip VI no ha volgut rebre la Presidenta del Parlament Carme Forcadell; no ha "agraït els serveis prestats" al fins ara President de la Generalitat i cap representant del Gobierno no s'ha dignat a trucar el President Puigdemont. Aquests gestos, que formen part de la cortesia més bàsica entre institucions polítiques, han estat truncats per aquells que no saben com gestionar un problema que els està a punt d'esclatar a la cara. Tanmateix, juga molt a favor nostre que un Rei que no sentim com a propi no ens vulgui rebre. Per a què necessitem un monarca si els que creiem en la formació del nou Estat Català l'haurem llançat a la paperera de la història un cop gaudim de la nostra República?
Mentre a l'altra banda es representen espectacles de mediocritat política i de curtor de mires, aquí el nou govern ja s'ha posat a treballar. L'altre dia, a la primera entrevista que va concedir Puigdemont, vam poder comprovar que no van de bromes. Catalunya actua ja al marge de l'Estat espanyol que, com hem vist, institucionalment ja ni ens contempla, a no ser que sigui per castigar-nos. Fantàstic: posem fil a l'agulla per crear una Hisenda pròpia, per definir un marc jurídic plenament català, i sobretot per eixamplar la base social per a la independència. Proposem solucions assenyades i a anys-llum de les que vénen de Madrid per encarar els problemes de la gent. Engresquem aquells que encara creuen que formar part de l'Estat espanyol és la solució.
Personalment espero que una part dels que encara no es consideren independentistes es vagin afegint al carro quan comprovin que la manera d'actuar de les institucions catalanes és molt més moderna i europea que no pas la de l'Estat espanyol. Després de veure l'entrevista a Puigdemont, el primer que vaig pensar és que aquest projecte és nacionalista, però no només. És un projecte de renovació, de catarsi sobre un passat de tres-cents anys malmesos culminats per la cirereta del franquisme. Potser torno a pecar d'innocent tenint esperances, però... i si finalment ho aconseguim?
