AVUI, DIA INTERNACIONAL DE LA TRADUCCIÓ

Avui és Sant Jeroni, el qual al s. IV va traduir l'Antic i Nou Testament de l'hebreu i del grec, respectivament, versió que posteriorment es conegué amb el nom de Vulgata.

Hem de ser conscients que gràcies als traductors podem arribar a incomptables obres de la literatura universal escrites en un nombre de llengües tan gran que, encara que visquéssim deu vegades, no podríem arribar a aprendre mai.

El traductor literari és aquell escriptor que s'amaga darrere l'autor, que discretament ens trasllada l'obra literària que llegim a la nostra llengua sense que ens adonem de la seva tasca. El traductor literari ha de ser, paradoxalment, un creador. Perquè traduir és recrear el text a la llengua de destí, tal i com ho faria l'autor si fos un nadiu de la nostra llengua.

Hem de felicitar, doncs, a aquests divulgadors de la literatura, ja que gràcies a ells, hem pogut gaudir de moltíssimes obres de la literatura. Jo avui, concretament, vull felicitar Joan Francesc Mira per haver-nos regalat la seva traducció de l'Odissea en la nostra llengua. El vull felicitar per haver-nos llegat una joia amena i rítimica que, al llarg de les seves pàgines, ens fa sentir com part de l'audiència d'un aede prehomèric en un palau micènic.

LA DIGLÒSSIA INCONSCIENT

 La diglòssia és la convivència desigual de dues llengües en un mateix territori. Una llengua, sovint la dels dominadors, és la que s'empra en els àmbits formals, utilitzada pel govern i per les institucions públiques. L'altra, la dels dominats, és aquella que els parlants nadius arraconen tan sols a l'àmbit familiar i col·loquial. Aquesta convivència normalment té un destí funest per a la llengua dominada, ja que els seus propis parlants l'acaben menystenint perquè és la llengua dels vençuts, i els interessos de supervivència de l'ésser humà afloren per sobre de sentimentalismes identitaris i culturals.

Exemples clars d'aquesta actitud els hem viscut a Catalunya, protagonitzats per la burgesia catalana de principis del segle XX, que emprava el castellà en lloc del català fins i tot en les seves relacions personals i familiars -tinc un grapat d'amics que són fills d'aquests costums: no sabries trobar cap cognom foraster entre la seva genologia, però en canvi, la seva llengua materna és el castellà-. Avui dia, però, això ja no s'estila a Catalunya.

Amb tot, avui dia aquesta pràctica encara està ben estesa a les Balears, on són molts els mallorquins  de soca-rel que parlen en castellà als seus fills en un clar acte d'autoodi cap als propis orígens. Tanmateix, aquesta no és la diglòssia inconscient de la que vull parlar, perquè aquests sectors de la societat mallorquina crec són ben conscients de la destrossa que suposen els seus hàbits.

La diglòssia inconscient, en canvi és aquella que he vist amb parlants del mallorquí sensibles a la seva identitat cultural i als seus orígens, que defensen la seva cultura i que la volen transmetre també a la seva prole. Que lluiten perquè la seva llengua sigui igualment reconeguda a la seva Comunitat Autònoma, però que en canvi, actuen de manera, si se'm permet dir-ho, “diglòssica”, envers la seva llengua. Ho he vist en petits negocis on, els propietaris xerren, pensen i somien en català, però tanmateix, ho rotulen tot en castellà, perquè inconscientment encara perdura aquell esperit de supervivència humana del què parlàvem més amunt: el negoci és el negoci. Però no només això, sinó que aquesta manera de funcionar només pot ser deguda als anys i anys d'escolarització franquista en castellà que van patir els pares de les noves generacions a les qui, sense voler-ho, s'han transmès aquests costums. Aquesta, per mi, és la forma de diglòssia més perversa i difícil d'erradicar. I vist com tenim el panorama ara a les Illes Balears, serà tota una proesa combatre-hi.

EL TIL ÉS CAUTELARMENT MORT

Senyora Cuana Maria Camps, ara les famílies ja poden respirar tranquil·les: el TIL és cautelarment mort. La "llei-estrella" del PP de Bauzá ha mort autoasfixiada per decrets dictatorials i per una falta de consens imperdonable amb la comunitat educativa. I doncs, què ens estalviarem amb la no-aplicació d'aquesta aberrarció?

D'una banda, que ja no es polititzin les aules. Recordo que va ser precisament per ideologia que va començar tot aquest enrenou del TIL, quan al curs 2012-13, el llavors Conseller d'educació Rafael Bosch, va plantejar una consulta als pares demanant que es posicionessin sobre quina de les dues llengües oficials preferien que fos vehicular per a l'ensenyament dels seus fills. Doncs bé, esperant que fos la lengua del imperio, resulta que imprevisiblement una gran majoria va triar el català. Vaja, quin cop més baix!

Llavors, es varen treure de la màniga l'esquer de l'anglès: que tothom ha de saber anglès en un món tan globalitzat, i sobretot aquí a les Illes, perquè vivim del turisme i no ens toca més remei que ser capdavanters en idiomes. S'embrutaven la boca amb frases pròpies de l'esquerra: “això significarà un avanç cap a la igualtat d'oportunitats dels nostres al·lots,”, deien uns. “Podran aprendre anglès fins i tot aquells que no es puguin permetre una acadèmia”. I així anaven convencent molts pares que allò del TIL hauria de ser el remei a la futura situació d'atur dels seus fills. Així que gràcies a l'English, ja tenien el clau roent on poder agafar-se per minimitzar com fos el català a les aules.

Van aprovar el TIL sense haver-lo contrastat amb el màxim òrgan consultiu pel que fa a la llengua pròpia de les Balears, la UIB. I sense tenir en absolut el consens necessari de la majoria de la comunitat educativa, que veia en aquesta llei una estratègia per arraconar el català i fer el castellà encara més omnipresent del que ja és. A poc a poc, aconseguien que la societat escoltés els cants de sirena de l'anglès. Però l'anglès no existia ha format mai part dels seus plans.

Entre el funcionariat i la llista d'interins no hi havia prou gent qualificada per fer classes en anglès. Però vegem, què entenem per gent qualificada per fer classes en anglès? Doncs ni més ni menys que el mateix domini que se'ns demana als docents per a utilitzar el català a les nostres classes, és a dir, com a mínim el nivell C1. Però, pel que sembla, que això la Conselleria no ho entenia d'aquesta manera, perquè, després d'haver trobat quatre moixos que poguessin acreditar aquest domini entre el personal docent, va inventar-se que tan sols calia tenir el B2 per militar. Però esclar, en un país acostumat a veure les pel·lícules doblades per mandra de llegir subtítols,  tampoc hi havia prou personal que el pogués acreditar. Així que la Consellera va confiar en el sistema online d'avaluació del British Council, l'APTIS, a fi d'inflar les llistes d'interins per TILificar-los, palesant que aquest gruix de professorat del que presumien disposar, no està en absolut preparat per impartir assignatures amb el mètode CLIL.

Així que és per ideologia que una gran part de la comunitat docent i de la societat ha volgut lluitar fins tombar aquest espectacle lamentable que hem hagut de suportar. Hi hem tirat tomàquets fins que, per decència o vergonya, se'n desdiguin un dia o altre. S'ha demostrat que han volgut aplicar una llei de pressa i corrents, sense tenir els recursos necessaris i amb una intenció espúria i demagògica, ben allunyada de la igualtat d'oportunitats de la qual presumien ser-ne responsables.

Sí senyora Consellera, esperem que les famílies puguin restar tranquil·les i no haver d'aguantar lleis educatives que només tenien aquest clar objectiu. Esperem que la justícia actuï en conseqüència i enterri d'una vegada per totes allò que no hauria d'haver nascut mai en aquesta Comunitat Autònoma. De moment, declarem el TIL cautelarment mort i posem un ciri per què no ressuciti mai més.

ELS ROBIN HOOD DEL MALLORQUÍ

L'estàndard català ara perilla també a les Illes. Nihil novum sub sole. 

Quant a la intenció de regionalitzar l'estàndard en els mitjans de comunicació de les Illes Balears que s'està duent a terme en l'actualitat, dir que a Catalunya ja fa temps que dura aquesta provincialització del català, que té com a objectiu principal la divisió, la castellanització i la posterior eliminació de la nostra llengua.

Jaume Corbera ens ho recorda recentment en una entrada publicada al seu blog, on fa referència a la labor de normalització lingüística duta a terme a principis dels anys vuitanta, especialment pel que fa a l'estandarització dels mitjans de comunicació de casa nostra. A finals d'aquesta dècada, però, van sorgir una sèrie de filòlegs, entre ells Xavier Pericay i Ferran Toutain, que volien declarar la guerra a allò que per ells era una llengua desnaturalitzada i “allunyada de la realitat dels parlants” amb la publicació de la polèmica obra Verinosa llengua.

Pel que puc deduir d'aquesta obra -ja que encara no m'ha caigut a les mans- els seus dos autors es rebel·len contra la imposició d'un català ple de paraules estranyes, arcaïtzants i mal sonants a oïdes del parlant barceloní corrent, sovint infectat per un bon reguitzell de castellanismes. Mentre Pericay i Toutain es dedicaven a defensar la llengua del carrer i els drets d'aquest pobre barceloní a ignorar altres variants de la seva pròpia llengua, promovien la substitució de formes genuïnes del català per mots forasters que havien esdevingut pandèmics i que no hi havia hagut altre remei que acceptar dins la gramàtica catalana. 

 Per fer-nos una idea del caràcter d'aquests nous díscols filòlegs que van sorgir en plena efervecència de l'estandarització del català, només cal llegir una de les converses tingudes amb Xavier Pericay a la revista “Letras Libres”. Pericay fou un dels artífexs d'aquesta polèmica obra que va crear un precedent en els llibres d'estil de diversos mitjans de comunicació catalans com l'”Avui”, “El Periódico” o el “Diari de Barcelona”, entre d'altres.

És ben fàcil veure de quin peu calcen els que es propugnen com a Robin Hood del català però que en realitat tenen una clara intenció divisòria i d'espanyolització de la llengua pròpia, convertint-la en quelcom provincià, o com a molt, en un rampell que nacionalistes catalans s'entesten a conservar, vistos des de la resta de l'Estat com un problema que s'ha de suportar ressignadament.

En aquesta il·lustrativa conversa, Pericay parla sobre la regulació de la llengua, la seva promoció i la lluita aferrissada que ell, com a filòleg català, ha de mantenir contra el nacionalisme imperant. Parla també dels mitjans de comunicació en la nostra llengua, dels quals diu perles com que "la prensa en catalán siempre ha sido un desastre." (sic.), fent referència a la poca rendibilitat que, en una determinada època, va tenir la premsa en català respecte a la que es feia en castellà. Suposo que en deu conèixer la causa, d'aquest desequilibri, el senyor Pericay. Per sort, a dia d'avui, aquesta descompensació es va corregint gràcies a mitjans de comunicació com TV3 i Catalunya Ràdio -precisament infestats de preceptes de filòlegs afins a la seva doctrina-, i a l'immersió lingüística en català a les escoles, que ha acabat produint lectors de premsa àvids de la nostra llengua disposats a comprar la traducció al català de “La Vanguardia”, que per cert, ell tan elogia en aquest col·loqui. 

 Però ara és a les Illes Balears que ens toca viure un espectacle no tan subtil com el que es va engegar llavors al Principat, protagonitzat per entitats obertament anticatalanistes com la Fundació Jaume III, que l'any passat ens bombardejava amb l'eslògan “A Mallorca, en bon mallorquí”, fent que principatins com jo ens haguéssim d'aixoplugar vés a saber on.

 Sense anar més lluny, aquests grupúscles -des dels més radicals que promouen la tesi sobre la qual la llengua de les Balears i el català no tenen cap tipus de parentiu, com el Círculo Balear; o d'altres més moderats que tenen l'objectiu de preservar les modalitats genuïnes del parlar balear enfront a l'estandarització fabriana, com la Fundació Jaume III- pretenen obrir la mateixa capsa dels trons que ja es va encetar a Catalunya a finals dels vuitanta, amb una única i clara intenció: destruir la unitat lingüística del català per crear un vehicle de comunicació basat en la dialectalització divisòria, confondre els parlants dels diversos punts de la geogafia del nostre domini lingüístic fent que no sentin com a pròpia la llengua catalana i tinguin la impressió que la seva parla és quelcom folclòric, mancat de qualsevol recolzament oficial i que, per tant, no té cap trascendència més enllà de l'àmbit familiar. I finalment convèncer aquests mateixos parlants que el castellà és la vertadera llengua de cultura -aquella que, per cert, no ha patit amb tanta intensitat el problema que tractem aquí- i que és la que, conseqüentment, haurien de triar per a contextos més elevats o formals. 

 Aquesta amenaça ja fa molts anys que també plana sobre les Illes Balears en forma de gonellisme, però ara ha arribat per quedar-se a un mitjà de comunicació públic -i en principi seriós- com IB3. Últimament els que en som telespectadors, veiem molts disbarats, entre ells el que podíem llegir en l' "esborrany" d'estil que un treballador d'aquesta casa havia filtrat a Twitter a principis d'estiu, on s'instava a “evitar la forma vaixell per sonar massa barcelonina”.

Quedava, doncs, en evidència la ignorància que gasten els nous caps del servei lingüístic d'IB3, mitjà de comunicació que, per altra banda, havia restat orfe de filòlegs catalans durant un cert temps abans no s'engegués la maquinària de destrucció de la llengua de la que ara som testimonis. Només cal documentar-se una mica per saber que vaixell és una paraula que va recuperar Pompeu Fabra per substituir el castellanisme omnipresent barco. I el va anar a cercar precisament a Mallorca, on era mot vivíssim entre els pescadors d'aquesta illa fins fa ben poc. Doncs bé, la vella batalla barcelonina vaixell-barco ha esclatat ara a les Illes Balears, i sembla que hi haurem de lidiar durant una bona estona. Idò, res de nou sota el sol.

Post Scriptum: He de dir que Xavier Pericay s'ha dedicat ara a escriure un llibre d'estil de la llengua de les Illes Balears que li publica la il·lustre Fundació Jaume III. Aquí en teniu l'entrevista.