El llatí no ha existit mai i el català ens el van ensenyar uns foners que van venir de Mallorca. A més, el valencià ja es parlava abans dels ibers. El català del Principat és una raresa aïllada que s'assembla a les seves llengües veïnes per casualitat fonètica. Però es veu que aquesta casualitat també és semàntica perquè els parlants de les tres regions s'entenen entre sí.
Estic astorada. En pocs dies he pogut descobrir que la llengua que parlem al Principat és un dialecte de l'occità que no té res a veure amb el romanç que es parla al País Valencià, ja que prové d'un mossàrab molt diferenciat del llemosí. Bé, en comú tenen el llatí. Però és que ara resulta que la mare de les llengües romàniques tampoc no ha existit mai! Que això de declinar ens ho vam inventar els profes de clàssiques per guanyar-nos les sopes! A més, si el català i el mallorquí s'assemblen tant, és únicament degut a que, després de la Conquesta del rei en Jaume I, van venir uns quants illencs al Principat, concretament a l'Empordà, i ens van empeltar una mica l'accent i per això en van deixar l'article salat. Però, atenció! Que abans d'això per la Península ja havien passat uns quants foners i ens havien ensenyat a fer sobrassades i ensaïmades. Per això a llocs com a Tossa, Cadaqués o l'Escala encara tenen la mania de salar. El tema lingüístic quedaria més o menys així:
El títol i les notes al peu de pàgina són d'un prestigiós parafilòleg que ha escrit moltes obres de filologia-ficció.
Doncs bé, ara resulta que hi ha una sèrie de gent que s'entesta a dir que parlem la mateixa llengua! Però quin disbarat! Si en mallorquí diuen moix i a Catalunya diem gat! Que jo ni anant gata em creuria que català i mallorquí són la mateixa llengua! Ah, i gat també es diu a València, però això és una d'aquelles casualitats fonètiques i semàntiques que us deia abans. A més, en Bauzà ja ens ho va ben recordar una vegada: "que en bon mallorquí se diu tassó i no got". Però a Menorca li van dir que "compte, que aquí deim got!". Però suposo que això deu ser influència dels anglesos, Oh my God!
Ara que, és ben estrany: venint com vinc de Barcelona mai no he baratat la meva llengua, ni tampoc no ho han fet per dirigir-se a mi. Suposo que deu ser perquè hi ha moltes casualitats d'aquelles que fan que ens puguem entendre perfectament sense haver de recórrer al diccionari. Però rai, que són llengües diferents, jo no en tindria cap mena de dubte. Si no, perquè en mallorquí riuen quan diuen raïm (/reim/)? A Catalunya això no passa perquè som més seriots que no pas els mallorquins i això denota una diferència lingüística important: si no perquè un català no riu mai quan sent aquest enigma indesxifrable propi de l'humor mallorquí?
-Vaig a pescar
-Jo vaig a per sa cussa
Bé, he d'admetre que hi ha alguns mallorquins, no gaires, que quan senten això tampoc riuen, però segur que tenen algun gen català i no ho volen confessar.
En fi, que cada vegada ho tinc més clar: crec que hauríem de traduir el Tirant Lo Blanc al català. És ben urgent que els lectors catalans puguin gaudir d'aquesta magnífica obra èpica que ens va llegar Joanot Martorell. També trobo imprescindible una versió acurada de les novel·les i els relats de Mercè Rodoreda al valencià i al baléà, ja que fins ara els habitants d'aquelles contrades només les han pogut gaudir en castellà. I, tot i que en aquesta llengua sonen molt bé, és ben injust que no les puguin llegir en l'idioma dels seus padrins i yayos! De la mateixa manera, convidaria a algun estudiós del valencià, nadiu del Principat, que traduís alguna obra del gran Joan F. Mira al català. Li agraïrem tota la vida, perquè no sé si en castellà n'hi ha cap. Crec que els catalans també seríem eternament feliços si algun conciutadà que hagi viscut per les Illes ens pugués traslladar les Rondaies de Mossèn Alcover al nostre humil idioma, així potser algun dia els catalans arribarem a captar l'humor mallorquí.
En fi, hi ha molta feina a fer, amics. No sé per on haurem de començar, però tot és posar-s'hi!
