Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris gonellisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris gonellisme. Mostrar tots els missatges

dimecres, 18 de febrer del 2015

FILOLOGIA-FICCIÓ

El llatí no ha existit mai i el català ens el van ensenyar uns foners que van venir de Mallorca. A més, el valencià ja es parlava abans dels ibers. El català del Principat és una raresa aïllada que s'assembla a les seves llengües veïnes per casualitat fonètica. Però es veu que aquesta casualitat també és semàntica perquè els parlants de les tres regions s'entenen entre sí.


Estic astorada. En pocs dies he pogut descobrir que la llengua que parlem al Principat és un dialecte de l'occità que no té res a veure amb el romanç que es parla al País Valencià, ja que prové d'un mossàrab molt diferenciat del llemosí. Bé, en comú tenen el llatí. Però és que ara resulta que la mare de les llengües romàniques tampoc no ha existit mai! Que això de declinar ens ho vam inventar els profes de clàssiques per guanyar-nos les sopes! A més, si el català i el mallorquí s'assemblen tant, és únicament degut a que, després de la Conquesta del rei en Jaume I, van venir uns quants illencs al Principat, concretament a l'Empordà, i ens van empeltar una mica l'accent i per això en van deixar l'article salat. Però, atenció! Que abans d'això per la Península ja havien passat uns quants foners i ens havien ensenyat a fer sobrassades i ensaïmades. Per això a llocs com a Tossa, Cadaqués o l'Escala encara tenen la mania de salar. El tema lingüístic quedaria més o menys així:




El títol i les notes al peu de pàgina són d'un prestigiós parafilòleg que ha escrit moltes obres de filologia-ficció. 



Doncs bé, ara resulta que hi ha una sèrie de gent que s'entesta a dir que parlem la mateixa llengua! Però quin disbarat! Si en mallorquí diuen moix i a Catalunya diem gat! Que jo ni anant gata em creuria que català i mallorquí són la mateixa llengua! Ah, i gat també es diu a València, però això és una d'aquelles casualitats fonètiques i semàntiques que us deia abans. A més, en Bauzà ja ens ho va ben recordar una vegada: "que en bon mallorquí se diu tassó i no got". Però a Menorca li van dir que "compte, que aquí deim got!". Però suposo que això deu ser influència dels anglesos, Oh my God! 

Ara que, és ben estrany: venint com vinc de Barcelona mai no he baratat la meva llengua, ni tampoc no ho han fet per dirigir-se a mi. Suposo que deu ser perquè hi ha moltes casualitats d'aquelles que fan que ens puguem entendre perfectament sense haver de recórrer al diccionari. Però rai, que són llengües diferents, jo no en tindria cap mena de dubte. Si no, perquè en mallorquí riuen quan diuen raïm (/reim/)? A Catalunya això no passa perquè som més seriots que no pas els mallorquins i això denota una diferència lingüística important: si no perquè un català no riu mai quan sent aquest enigma indesxifrable propi de l'humor mallorquí?

-Vaig a pescar
-Jo vaig a per sa cussa

Bé, he d'admetre que hi ha alguns mallorquins, no gaires, que quan senten això tampoc riuen, però segur que tenen algun gen català i no ho volen confessar.

En fi, que cada vegada ho tinc més clar: crec que hauríem de traduir el Tirant Lo Blanc al català. És ben urgent que els lectors catalans puguin gaudir d'aquesta magnífica obra èpica que ens va llegar Joanot Martorell. També trobo imprescindible una versió acurada de les novel·les i els relats de Mercè Rodoreda al valencià i al baléà, ja que fins ara els habitants d'aquelles contrades només les han pogut gaudir en castellà. I, tot i que en aquesta llengua sonen molt bé, és ben injust que no les puguin llegir en l'idioma dels seus padrins i yayos! De la mateixa manera, convidaria a algun estudiós del valencià, nadiu del Principat, que traduís alguna obra del gran Joan F. Mira al català. Li agraïrem tota la vida, perquè no sé si en castellà n'hi ha cap. Crec que els catalans també seríem eternament feliços si algun conciutadà que hagi viscut per les Illes ens pugués traslladar les Rondaies de Mossèn Alcover al nostre humil idioma, així potser algun dia els catalans arribarem a  captar l'humor mallorquí.

En fi, hi ha molta feina a fer, amics. No sé per on haurem de començar, però tot és posar-s'hi!

dimecres, 11 de febrer del 2015

LINGÜÍSTIC O "LLINGÜÍSTIC"?


Fer que un cultisme tingui l'aspecte de mot patrimonial és com barrejar ous amb caragols


En consonància amb l'anterior article, em sorprèn que entre els creadors i simpatitzants de les "pseudo-gramàtiques" balears hi hagi una minoria que tingui la recança a escriure el mot lingüístic substituint-lo per l'aberració "llingüístic". M'imagino que defensen aquesta postura perquè han sentit molta gent mallorquina pronunciar així aquestes paraules. Al Principat també sol haver aquesta pronúncia incorrecta per analogia amb les paraules patrimonials. No és difícil sentir "llògic" en lloc de lògic, per exemple. El que és més difícil d'explicar és perquè alguns continuen proposant aquesta grafia. Anem a veure com podem rebatre aquests arguments remetent-nos a l'origen llatí de la llengua catalana i al procés d'adquisició de paraules o cultismes a partir de les llengües clàssiques, 

Cultismes

M'explicaré: lingüístic és un cultisme ben correcte en català, que s'ha d'escriure amb L incial i no pas amb LL com proposen alguns gonellistes, ja que és un mot que s'ha pres directament de la forma llatina LINGUA. De fet, si ens fixem, tots els cultismes en català  s'escriuen gairebé sense canviar la forma llatina original ja que, com que són paraules que s'han pres directament d'aquesta llengua en èpoques molt posteriors, gairebé no hi ha canvis fonètics apreciables. No és d'estranyar que totes les llengües de cultura hagin recorregut a aquesta solució per incorporar neologismes dins el seu vocabulari: pensem en totes les paraules que vénen del grec, per exemple; els cultismes són mots que enriqueixen el gruix semàntic d'una llengua que cada vegada ha de menester més paraules per descriure aquelles coses que la ciència va descobrint.


Mots patrimonials

Quan hom escriu "llingüístic" en català comet un greu error, ja que deixa de banda l'essència principal d'aquestes paraules manllevades del llatí i és que gairebé no tenen una evolució fonètica o formal apreciables. Un cultisme no segueix la mateixa evolució que la d'un mot patrimonial, és a dir, aquella paraula que deriva del llatí però que és el resultat d'una evolució natural derivada de la pronúncia que han anat fent els parlants al llarg dels selgles. Per tant, els mots patrimonials solen patir una evolució molt acusada. En el cas concret que tractem avui, les paraules patrimonials que comencen per L en català com "llengua"< LINGUA, "lluna" < LUNA, etc. palatalitzen la L inicial. Així, en la nostra llengua coexisteixen doblets com llengua (patrimonial) i lingüístic (cultisme) que deriven del llatí LINGUA.


Doblets 

En aquest sentit, es donen casos ben curiosos: si comparem les dues paraules patrimonials que han evolucionat, tant el català com el castellà, del mot llatí CATHEDRA (del grec < ΚΑΘΕΔΡΑ, "cadira") tenim:
  • CADIRA, en català, conservant el sentit originari del grec, "seure".
  • CADERA, part del cos que "s'asseu" a la cadira!" 
El que veiem aquí és que, quant a aquest mot, hi ha hagut una evolució semàntica molt forta en castellà. I pel que fa a la forma d'ambdues paraules, s'hi pot apreciar una evolució marcada respecte la forma llatina CATHEDRA. En canvi, aquestes dues paraules patrimonials coexisteixen també amb el cultisme càtedra, que ve a ser aquell "seient metafòric" que ocupen els que són molt entesos en una matèria...

Un altre exemple d'aquests el trobo en els diferents mots patrimonals que han resultat en català i castellà del mot llatí COLLOCARE:
  • COLGAR, en català, estirar-se o anar a dormir o posar davall la terra, enterrar.
  • COLGAR, en castellà penjar. 
Fixeu-vos que en els dos mots patrimonials hi ha hagut una evolució semàntica clara respecte la paraula original llatina, tot i que s'ha conservat el sentit primari de la paraula, que és "posar alguna cosa en algun lloc".

En el següent quadre -un exercici que vaig proposar als meus alumnes- podeu comprovar que hi ha un bon nombre de doblets lingüístics que coexisteixen en català i que deriven d'una mateixa paraula llatina.



Així doncs, abans de fer segons quines afirmacions, és bo remetre'ns als orígens!