FILOLOGIA-FICCIÓ

El llatí no ha existit mai i el català ens el van ensenyar uns foners que van venir de Mallorca. A més, el valencià ja es parlava abans dels ibers. El català del Principat és una raresa aïllada que s'assembla a les seves llengües veïnes per casualitat fonètica. Però es veu que aquesta casualitat també és semàntica perquè els parlants de les tres regions s'entenen entre sí.

Estic astorada. En pocs dies he pogut descobrir que la llengua que parlem al Principat és un dialecte de l'occità que no té res a veure amb el romanç que es parla al País Valencià, ja que prové d'un mossàrab molt diferenciat del llemosí. Bé, en comú tenen el llatí. Però és que ara resulta que la mare de les llengües romàniques tampoc no ha existit mai! Que això de declinar ens ho vam inventar els profes de clàssiques per guanyar-nos les sopes! A més, si el català i el mallorquí s'assemblen tant, és únicament degut a que, després de la Conquesta del rei en Jaume I, van venir uns quants illencs al Principat, concretament a l'Empordà, i ens van empeltar una mica l'accent i per això en van deixar l'article salat. Però, atenció! Que abans d'això per la Península ja havien passat uns quants foners i ens havien ensenyat a fer sobrassades i ensaïmades. Per això a llocs com a Tossa, Cadaqués o l'Escala encara tenen la mania de salar. El tema lingüístic quedaria més o menys així:

El títol i les notes al peu de pàgina són d'un prestigiós parafilòleg que ha escrit moltes obres de filologia-ficció. 

Doncs bé, ara resulta que hi ha una sèrie de gent que s'entesta a dir que parlem la mateixa llengua! Però quin disbarat! Si en mallorquí diuen moix i a Catalunya diem gat! Que jo ni anant gata em creuria que català i mallorquí són la mateixa llengua! Ah, i gat també es diu a València, però això és una d'aquelles casualitats fonètiques i semàntiques que us deia abans. A més, en Bauzà ja ens ho va ben recordar una vegada: "que en bon mallorquí se diu tassó i no got". Però a Menorca li van dir que "compte, que aquí deim got!". Però suposo que això deu ser influència dels anglesos, Oh my God! 

Ara que, és ben estrany: venint com vinc de Barcelona mai no he baratat la meva llengua, ni tampoc no ho han fet per dirigir-se a mi. Suposo que deu ser perquè hi ha moltes casualitats d'aquelles que fan que ens puguem entendre perfectament sense haver de recórrer al diccionari. Però rai, que són llengües diferents, jo no en tindria cap mena de dubte. Si no, perquè en mallorquí riuen quan diuen raïm (/reim/)? A Catalunya això no passa perquè som més seriots que no pas els mallorquins i això denota una diferència lingüística important: si no perquè un català no riu mai quan sent aquest enigma indesxifrable propi de l'humor mallorquí?

-Vaig a pescar

-Jo vaig a per sa cussa

Bé, he d'admetre que hi ha alguns mallorquins, no gaires, que quan senten això tampoc riuen, però segur que tenen algun gen català i no ho volen confessar.

En fi, que cada vegada ho tinc més clar: crec que hauríem de traduir el Tirant Lo Blanc al català. És ben urgent que els lectors catalans puguin gaudir d'aquesta magnífica obra èpica que ens va llegar Joanot Martorell. També trobo imprescindible una versió acurada de les novel·les i els relats de Mercè Rodoreda al valencià i al baléà, ja que fins ara els habitants d'aquelles contrades només les han pogut gaudir en castellà. I, tot i que en aquesta llengua sonen molt bé, és ben injust que no les puguin llegir en l'idioma dels seus padrins i yayos! De la mateixa manera, convidaria a algun estudiós del valencià, nadiu del Principat, que traduís alguna obra del gran Joan F. Mira al català. Li agraïrem tota la vida, perquè no sé si en castellà n'hi ha cap. Crec que els catalans també seríem eternament feliços si algun conciutadà que hagi viscut per les Illes ens pugués traslladar les Rondaies de Mossèn Alcover al nostre humil idioma, així potser algun dia els catalans arribarem a  captar l'humor mallorquí.

En fi, hi ha molta feina a fer, amics. No sé per on haurem de començar, però tot és posar-s'hi!

LINGÜÍSTIC O "LLINGÜÍSTIC"?

Fer que un cultisme tingui l'aspecte de mot patrimonial és com barrejar ous amb caragols

En consonància amb l'anterior article, em sorprèn que entre els creadors i simpatitzants de les "pseudo-gramàtiques" balears hi hagi una minoria que tingui la recança a escriure el mot lingüístic substituint-lo per l'aberració "llingüístic". M'imagino que defensen aquesta postura perquè han sentit molta gent mallorquina pronunciar així aquestes paraules. Al Principat també sol haver aquesta pronúncia incorrecta per analogia amb les paraules patrimonials. No és difícil sentir "llògic" en lloc de lògic, per exemple. El que és més difícil d'explicar és perquè alguns continuen proposant aquesta grafia. Anem a veure com podem rebatre aquests arguments remetent-nos a l'origen llatí de la llengua catalana i al procés d'adquisició de paraules o cultismes a partir de les llengües clàssiques, 

Cultismes

M'explicaré: lingüístic és un cultisme ben correcte en català, que s'ha d'escriure amb L incial i no pas amb LL com proposen alguns gonellistes, ja que és un mot que s'ha pres directament de la forma llatina LINGUA. De fet, si ens fixem, tots els cultismes en català  s'escriuen gairebé sense canviar la forma llatina original ja que, com que són paraules que s'han pres directament d'aquesta llengua en èpoques molt posteriors, gairebé no hi ha canvis fonètics apreciables. No és d'estranyar que totes les llengües de cultura hagin recorregut a aquesta solució per incorporar neologismes dins el seu vocabulari: pensem en totes les paraules que vénen del grec, per exemple; els cultismes són mots que enriqueixen el gruix semàntic d'una llengua que cada vegada ha de menester més paraules per descriure aquelles coses que la ciència va descobrint.

Mots patrimonials

Quan hom escriu "llingüístic" en català comet un greu error, ja que deixa de banda l'essència principal d'aquestes paraules manllevades del llatí i és que gairebé no tenen una evolució fonètica o formal apreciables. Un cultisme no segueix la mateixa evolució que la d'un mot patrimonial, és a dir, aquella paraula que deriva del llatí però que és el resultat d'una evolució natural derivada de la pronúncia que han anat fent els parlants al llarg dels selgles. Per tant, els mots patrimonials solen patir una evolució molt acusada. En el cas concret que tractem avui, les paraules patrimonials que comencen per L en català com "llengua"< LINGUA, "lluna" < LUNA, etc. palatalitzen la L inicial. Així, en la nostra llengua coexisteixen doblets com llengua (patrimonial) i lingüístic (cultisme) que deriven del llatí LINGUA.

Doblets 

En aquest sentit, es donen casos ben curiosos: si comparem les dues paraules patrimonials que han evolucionat, tant el català com el castellà, del mot llatí CATHEDRA (del grec < ΚΑΘΕΔΡΑ, "cadira") tenim:

• CADIRA, en català, conservant el sentit originari del grec, "seure".
• CADERA, part del cos que "s'asseu" a la cadira!" 

El que veiem aquí és que, quant a aquest mot, hi ha hagut una evolució semàntica molt forta en castellà. I pel que fa a la forma d'ambdues paraules, s'hi pot apreciar una evolució marcada respecte la forma llatina CATHEDRA. En canvi, aquestes dues paraules patrimonials coexisteixen també amb el cultisme càtedra, que ve a ser aquell "seient metafòric" que ocupen els que són molt entesos en una matèria...

Un altre exemple d'aquests el trobo en els diferents mots patrimonals que han resultat en català i castellà del mot llatí COLLOCARE:

• COLGAR, en català, estirar-se o anar a dormir o posar davall la terra, enterrar.
• COLGAR, en castellà penjar. 

Fixeu-vos que en els dos mots patrimonials hi ha hagut una evolució semàntica clara respecte la paraula original llatina, tot i que s'ha conservat el sentit primari de la paraula, que és "posar alguna cosa en algun lloc".

En el següent quadre -un exercici que vaig proposar als meus alumnes- podeu comprovar que hi ha un bon nombre de doblets lingüístics que coexisteixen en català i que deriven d'una mateixa paraula llatina.

Així doncs, abans de fer segons quines afirmacions, és bo remetre'ns als orígens!

ARTICLE SALAT, "LALAT" I "LULAT"

IB3 destrueix el català estàndard: primer han començat salant la secció del Temps i dels Esports. Quina serà la passa següent?

Ja fa algun temps que a IB3 Televisió podem escoltar com cada home o dona del temps, o dels esports, pronuncia els articles segons el seu dialecte. Se sent majoritàriament l'article salat, ja que la procedència dels tres homes del temps és mallorquina. Tot i que també podem escoltar una dona del temps dir "u Puig Major.", emprant la varietat pollencina. 

Jo, que no sóc de parla balear, els sento pronunciar majoritàriament el salat, però en segons quins contextos usen el literari. De fet, ja estic acostumada a escoltar els parlants del mallorquí usar els dos tipus d'articles en contextos molt concrets. Quedo astorada també en adonar-me de la riquesa de determinants que conviuen en la variant mallorquina: es, sa, ets, ses; per a persones, els nominals -en desús al Principat- en i na; davant de la preposició amb o en, l'article masculí singular so; l'article, també masculí singular, lo restringit a l'expressió "durant tot lo dia".

Que ningú no em demani mai que empri l'article salat! Crec que seria incapaç perquè, com deia, hi ha una combinació tan rica i tan complexa entre l'article salat i el literari, que seria absolutament incapaç fer-los servir com toca. Cometria errors garrafals a oïdes d'un mallorquí en dir "sa Seu" o "sa mar". Segur que ja no em mirarien igual després d'amollar disbarats d'aquests. Estaria fent una imitació barata del seu dialecte, així que millor deixem-ho per ells, això de l'article salat. Sobre la riquesa de l'ús de l'article salat, aquí podeu trobar un estudi interessantíssim de Josep A. Grimalt.

No és novetat que ja fa temps hi ha una polèmica a la Televisió pública d'aquestes illes per tal que els presentadors de les notícies i els programes de televisió facin servir l'article salat - enlloc del literari-. L'objectiu d'això és accentuar la diferència entre el dialecte balear i el central parlat a Catalunya. No és cap secret que l'intent dels polítics d'aquestes illes és dividir la llengua i que, altra vegada, hi hagi parlants que creguin que allò que xerren és genuí i que no té res a veure amb la llengua catalana. Els que promouen això, de fet, pertanyen al mateix bàndol dels que van canviar-li el nom a una part de la nostra llengua que es parla a la Franja; li van posar LAPAO, però sona exactament igual que el lleidetà...

Emperò els nostres governants no ho tenen gens fàcil per aconeguir els seus objectius, ja que entre els treballadors d'IB3 Televisió hi ha gent de diverses procedències. Moltes vegades he caçat un accent barceloní entre alguns dels corresponsals d'IB3, o fins i tot valencià, especialment aquells que estan destinats a Pitiüses. Com poden fer-los emprar el salat a aquesta gent? No crec que el dominin. De la mateixa manera que a mi no m'hi veurien mai salant, perquè ho haurien de fer ells? Doncs bé, el problema l'han resolt de la següent manera: que cada periodista faci servir l'article del seu lloc d'origen. És per això que a l'hora del temps podem sentir l'article salat i el pollencí. I si vingués un català, ja tindríem tota la col·lecció de determinants! Aquesta mateixa norma també l'han acabat estenent a altres mots, fent que de vegades, una mateixa presentadora digui, a voltes veí, i a voltes vesí. Aquesta ambigüitat lingüística dóna peu a que moltes vegades haguem de veure rètols que estan escrits amb faltes d'ortografia com aquest:

Si ja no segueixen la varietat estàndard del català, què esperem que facin els redactors a l'hora de fer els rètols que surten per televisió? Si no hi ha cap criteri i tot s'hi val, s'acaba escribint "creximent" enlloc de creixement. 

Segons el meu parer, l'article salat no hauria de trascendir dins l'àmbit del català estàndard. Ho crec, no només perquè hi ha un gruix relativament petit de parlants que l'utilitzen, sinó perque dominar-ne l'ús demana que hom sigui nadiu del parlar salat o, com a mínim, que se'n dominin les normes d'ús fil per randa, bo i patint el risc de caure en algun error, tal i com ens recorda Grimalt en aquest article De fet, l'únic sentit que té una llengua estàndard és que pugui arribar a tots els parlants i que tots els parlants siguin capaços d'utilitzar-la. Però a més, tots aquells que ens titllen de destructors de les varietats balears ignoren que l'estàndard no és quelcom nou d'ara, ja que des de l'Edat Mitjana s'utilitzava un parlar comú i de registre formal, sobretot en l'àmbit religiós, que era el "mallorquí de trona". En aquest parlar sempre s'emprava l'article general, i és per això que els padrins a les Illes mai no resaven salant. De la mateixa manera, els glosadors sabien distingir el registre que més bé els anava a les seves gloses segons el context. No és difícil adonar-se que en aquella època els nostres avantpassats ja havien intuit que hi havia un registre per a usos més formals, amb l'article general, que dominen tots els parlants; i un altre molt més específic, amb el salat que és l'omnipresent a les Illes, i que sigui així per molt de temps!

Sé que a IB3 ho tindran ben cru per aconseguir imposar el salat, ja que s'han topat amb un gran obstacle: que no tots els treballadors són capaços d'emprar-lo a causa de la seva procedència geogràfica. I això encara justifica més la varietat que hi ha dins de la unitat de la llengua catalana. Així que la solució que de moment han trobat és que cadascú faci servir l'article corresponent al seu dialecte, fent que de vegades puguem sentir "el Puig Major", es Puig Major o "u Puig Major" mentre mirem el temps d'IB3. Això destrueix la idea mateixa de llengua estàndard com a eix vertebrador de tota una comunita lingüística, relegant la llengua que es parla a la televisió a l'àmbit col·loquial de cadascun dels presentadors que van sortint. D'aquesta manera, la imatge que es dóna és que el català simplement es relega al nivell de llengua d'estar per casa que no és en absolut equiparable a la llengua dominant dels ideòlegs d'aquestes aberracions.

LA DIGLÒSSIA INCONSCIENT

 La diglòssia és la convivència desigual de dues llengües en un mateix territori. Una llengua, sovint la dels dominadors, és la que s'empra en els àmbits formals, utilitzada pel govern i per les institucions públiques. L'altra, la dels dominats, és aquella que els parlants nadius arraconen tan sols a l'àmbit familiar i col·loquial. Aquesta convivència normalment té un destí funest per a la llengua dominada, ja que els seus propis parlants l'acaben menystenint perquè és la llengua dels vençuts, i els interessos de supervivència de l'ésser humà afloren per sobre de sentimentalismes identitaris i culturals.

Exemples clars d'aquesta actitud els hem viscut a Catalunya, protagonitzats per la burgesia catalana de principis del segle XX, que emprava el castellà en lloc del català fins i tot en les seves relacions personals i familiars -tinc un grapat d'amics que són fills d'aquests costums: no sabries trobar cap cognom foraster entre la seva genologia, però en canvi, la seva llengua materna és el castellà-. Avui dia, però, això ja no s'estila a Catalunya.

Amb tot, avui dia aquesta pràctica encara està ben estesa a les Balears, on són molts els mallorquins  de soca-rel que parlen en castellà als seus fills en un clar acte d'autoodi cap als propis orígens. Tanmateix, aquesta no és la diglòssia inconscient de la que vull parlar, perquè aquests sectors de la societat mallorquina crec són ben conscients de la destrossa que suposen els seus hàbits.

La diglòssia inconscient, en canvi és aquella que he vist amb parlants del mallorquí sensibles a la seva identitat cultural i als seus orígens, que defensen la seva cultura i que la volen transmetre també a la seva prole. Que lluiten perquè la seva llengua sigui igualment reconeguda a la seva Comunitat Autònoma, però que en canvi, actuen de manera, si se'm permet dir-ho, “diglòssica”, envers la seva llengua. Ho he vist en petits negocis on, els propietaris xerren, pensen i somien en català, però tanmateix, ho rotulen tot en castellà, perquè inconscientment encara perdura aquell esperit de supervivència humana del què parlàvem més amunt: el negoci és el negoci. Però no només això, sinó que aquesta manera de funcionar només pot ser deguda als anys i anys d'escolarització franquista en castellà que van patir els pares de les noves generacions a les qui, sense voler-ho, s'han transmès aquests costums. Aquesta, per mi, és la forma de diglòssia més perversa i difícil d'erradicar. I vist com tenim el panorama ara a les Illes Balears, serà tota una proesa combatre-hi.

EL TIL ÉS CAUTELARMENT MORT

Senyora Cuana Maria Camps, ara les famílies ja poden respirar tranquil·les: el TIL és cautelarment mort. La "llei-estrella" del PP de Bauzá ha mort autoasfixiada per decrets dictatorials i per una falta de consens imperdonable amb la comunitat educativa. I doncs, què ens estalviarem amb la no-aplicació d'aquesta aberrarció?

D'una banda, que ja no es polititzin les aules. Recordo que va ser precisament per ideologia que va començar tot aquest enrenou del TIL, quan al curs 2012-13, el llavors Conseller d'educació Rafael Bosch, va plantejar una consulta als pares demanant que es posicionessin sobre quina de les dues llengües oficials preferien que fos vehicular per a l'ensenyament dels seus fills. Doncs bé, esperant que fos la lengua del imperio, resulta que imprevisiblement una gran majoria va triar el català. Vaja, quin cop més baix!

Llavors, es varen treure de la màniga l'esquer de l'anglès: que tothom ha de saber anglès en un món tan globalitzat, i sobretot aquí a les Illes, perquè vivim del turisme i no ens toca més remei que ser capdavanters en idiomes. S'embrutaven la boca amb frases pròpies de l'esquerra: “això significarà un avanç cap a la igualtat d'oportunitats dels nostres al·lots,”, deien uns. “Podran aprendre anglès fins i tot aquells que no es puguin permetre una acadèmia”. I així anaven convencent molts pares que allò del TIL hauria de ser el remei a la futura situació d'atur dels seus fills. Així que gràcies a l'English, ja tenien el clau roent on poder agafar-se per minimitzar com fos el català a les aules.

Van aprovar el TIL sense haver-lo contrastat amb el màxim òrgan consultiu pel que fa a la llengua pròpia de les Balears, la UIB. I sense tenir en absolut el consens necessari de la majoria de la comunitat educativa, que veia en aquesta llei una estratègia per arraconar el català i fer el castellà encara més omnipresent del que ja és. A poc a poc, aconseguien que la societat escoltés els cants de sirena de l'anglès. Però l'anglès no existia ha format mai part dels seus plans.

Entre el funcionariat i la llista d'interins no hi havia prou gent qualificada per fer classes en anglès. Però vegem, què entenem per gent qualificada per fer classes en anglès? Doncs ni més ni menys que el mateix domini que se'ns demana als docents per a utilitzar el català a les nostres classes, és a dir, com a mínim el nivell C1. Però, pel que sembla, que això la Conselleria no ho entenia d'aquesta manera, perquè, després d'haver trobat quatre moixos que poguessin acreditar aquest domini entre el personal docent, va inventar-se que tan sols calia tenir el B2 per militar. Però esclar, en un país acostumat a veure les pel·lícules doblades per mandra de llegir subtítols,  tampoc hi havia prou personal que el pogués acreditar. Així que la Consellera va confiar en el sistema online d'avaluació del British Council, l'APTIS, a fi d'inflar les llistes d'interins per TILificar-los, palesant que aquest gruix de professorat del que presumien disposar, no està en absolut preparat per impartir assignatures amb el mètode CLIL.

Així que és per ideologia que una gran part de la comunitat docent i de la societat ha volgut lluitar fins tombar aquest espectacle lamentable que hem hagut de suportar. Hi hem tirat tomàquets fins que, per decència o vergonya, se'n desdiguin un dia o altre. S'ha demostrat que han volgut aplicar una llei de pressa i corrents, sense tenir els recursos necessaris i amb una intenció espúria i demagògica, ben allunyada de la igualtat d'oportunitats de la qual presumien ser-ne responsables.

Sí senyora Consellera, esperem que les famílies puguin restar tranquil·les i no haver d'aguantar lleis educatives que només tenien aquest clar objectiu. Esperem que la justícia actuï en conseqüència i enterri d'una vegada per totes allò que no hauria d'haver nascut mai en aquesta Comunitat Autònoma. De moment, declarem el TIL cautelarment mort i posem un ciri per què no ressuciti mai més.

ELS ROBIN HOOD DEL MALLORQUÍ

L'estàndard català ara perilla també a les Illes. Nihil novum sub sole. 

Quant a la intenció de regionalitzar l'estàndard en els mitjans de comunicació de les Illes Balears que s'està duent a terme en l'actualitat, dir que a Catalunya ja fa temps que dura aquesta provincialització del català, que té com a objectiu principal la divisió, la castellanització i la posterior eliminació de la nostra llengua.

Jaume Corbera ens ho recorda recentment en una entrada publicada al seu blog, on fa referència a la labor de normalització lingüística duta a terme a principis dels anys vuitanta, especialment pel que fa a l'estandarització dels mitjans de comunicació de casa nostra. A finals d'aquesta dècada, però, van sorgir una sèrie de filòlegs, entre ells Xavier Pericay i Ferran Toutain, que volien declarar la guerra a allò que per ells era una llengua desnaturalitzada i “allunyada de la realitat dels parlants” amb la publicació de la polèmica obra Verinosa llengua.

Pel que puc deduir d'aquesta obra -ja que encara no m'ha caigut a les mans- els seus dos autors es rebel·len contra la imposició d'un català ple de paraules estranyes, arcaïtzants i mal sonants a oïdes del parlant barceloní corrent, sovint infectat per un bon reguitzell de castellanismes. Mentre Pericay i Toutain es dedicaven a defensar la llengua del carrer i els drets d'aquest pobre barceloní a ignorar altres variants de la seva pròpia llengua, promovien la substitució de formes genuïnes del català per mots forasters que havien esdevingut pandèmics i que no hi havia hagut altre remei que acceptar dins la gramàtica catalana. 

 Per fer-nos una idea del caràcter d'aquests nous díscols filòlegs que van sorgir en plena efervecència de l'estandarització del català, només cal llegir una de les converses tingudes amb Xavier Pericay a la revista “Letras Libres”. Pericay fou un dels artífexs d'aquesta polèmica obra que va crear un precedent en els llibres d'estil de diversos mitjans de comunicació catalans com l'”Avui”, “El Periódico” o el “Diari de Barcelona”, entre d'altres.

És ben fàcil veure de quin peu calcen els que es propugnen com a Robin Hood del català però que en realitat tenen una clara intenció divisòria i d'espanyolització de la llengua pròpia, convertint-la en quelcom provincià, o com a molt, en un rampell que nacionalistes catalans s'entesten a conservar, vistos des de la resta de l'Estat com un problema que s'ha de suportar ressignadament.

En aquesta il·lustrativa conversa, Pericay parla sobre la regulació de la llengua, la seva promoció i la lluita aferrissada que ell, com a filòleg català, ha de mantenir contra el nacionalisme imperant. Parla també dels mitjans de comunicació en la nostra llengua, dels quals diu perles com que "la prensa en catalán siempre ha sido un desastre." (sic.), fent referència a la poca rendibilitat que, en una determinada època, va tenir la premsa en català respecte a la que es feia en castellà. Suposo que en deu conèixer la causa, d'aquest desequilibri, el senyor Pericay. Per sort, a dia d'avui, aquesta descompensació es va corregint gràcies a mitjans de comunicació com TV3 i Catalunya Ràdio -precisament infestats de preceptes de filòlegs afins a la seva doctrina-, i a l'immersió lingüística en català a les escoles, que ha acabat produint lectors de premsa àvids de la nostra llengua disposats a comprar la traducció al català de “La Vanguardia”, que per cert, ell tan elogia en aquest col·loqui. 

 Però ara és a les Illes Balears que ens toca viure un espectacle no tan subtil com el que es va engegar llavors al Principat, protagonitzat per entitats obertament anticatalanistes com la Fundació Jaume III, que l'any passat ens bombardejava amb l'eslògan “A Mallorca, en bon mallorquí”, fent que principatins com jo ens haguéssim d'aixoplugar vés a saber on.

 Sense anar més lluny, aquests grupúscles -des dels més radicals que promouen la tesi sobre la qual la llengua de les Balears i el català no tenen cap tipus de parentiu, com el Círculo Balear; o d'altres més moderats que tenen l'objectiu de preservar les modalitats genuïnes del parlar balear enfront a l'estandarització fabriana, com la Fundació Jaume III- pretenen obrir la mateixa capsa dels trons que ja es va encetar a Catalunya a finals dels vuitanta, amb una única i clara intenció: destruir la unitat lingüística del català per crear un vehicle de comunicació basat en la dialectalització divisòria, confondre els parlants dels diversos punts de la geogafia del nostre domini lingüístic fent que no sentin com a pròpia la llengua catalana i tinguin la impressió que la seva parla és quelcom folclòric, mancat de qualsevol recolzament oficial i que, per tant, no té cap trascendència més enllà de l'àmbit familiar. I finalment convèncer aquests mateixos parlants que el castellà és la vertadera llengua de cultura -aquella que, per cert, no ha patit amb tanta intensitat el problema que tractem aquí- i que és la que, conseqüentment, haurien de triar per a contextos més elevats o formals. 

 Aquesta amenaça ja fa molts anys que també plana sobre les Illes Balears en forma de gonellisme, però ara ha arribat per quedar-se a un mitjà de comunicació públic -i en principi seriós- com IB3. Últimament els que en som telespectadors, veiem molts disbarats, entre ells el que podíem llegir en l' "esborrany" d'estil que un treballador d'aquesta casa havia filtrat a Twitter a principis d'estiu, on s'instava a “evitar la forma vaixell per sonar massa barcelonina”.

Quedava, doncs, en evidència la ignorància que gasten els nous caps del servei lingüístic d'IB3, mitjà de comunicació que, per altra banda, havia restat orfe de filòlegs catalans durant un cert temps abans no s'engegués la maquinària de destrucció de la llengua de la que ara som testimonis. Només cal documentar-se una mica per saber que vaixell és una paraula que va recuperar Pompeu Fabra per substituir el castellanisme omnipresent barco. I el va anar a cercar precisament a Mallorca, on era mot vivíssim entre els pescadors d'aquesta illa fins fa ben poc. Doncs bé, la vella batalla barcelonina vaixell-barco ha esclatat ara a les Illes Balears, i sembla que hi haurem de lidiar durant una bona estona. Idò, res de nou sota el sol.

Post Scriptum: He de dir que Xavier Pericay s'ha dedicat ara a escriure un llibre d'estil de la llengua de les Illes Balears que li publica la il·lustre Fundació Jaume III. Aquí en teniu l'entrevista.