ARTICLE SALAT, "LALAT" I "LULAT"

IB3 destrueix el català estàndard: primer han començat salant la secció del Temps i dels Esports. Quina serà la passa següent?

Ja fa algun temps que a IB3 Televisió podem escoltar com cada home o dona del temps, o dels esports, pronuncia els articles segons el seu dialecte. Se sent majoritàriament l'article salat, ja que la procedència dels tres homes del temps és mallorquina. Tot i que també podem escoltar una dona del temps dir "u Puig Major.", emprant la varietat pollencina. 

Jo, que no sóc de parla balear, els sento pronunciar majoritàriament el salat, però en segons quins contextos usen el literari. De fet, ja estic acostumada a escoltar els parlants del mallorquí usar els dos tipus d'articles en contextos molt concrets. Quedo astorada també en adonar-me de la riquesa de determinants que conviuen en la variant mallorquina: es, sa, ets, ses; per a persones, els nominals -en desús al Principat- en i na; davant de la preposició amb o en, l'article masculí singular so; l'article, també masculí singular, lo restringit a l'expressió "durant tot lo dia".

Que ningú no em demani mai que empri l'article salat! Crec que seria incapaç perquè, com deia, hi ha una combinació tan rica i tan complexa entre l'article salat i el literari, que seria absolutament incapaç fer-los servir com toca. Cometria errors garrafals a oïdes d'un mallorquí en dir "sa Seu" o "sa mar". Segur que ja no em mirarien igual després d'amollar disbarats d'aquests. Estaria fent una imitació barata del seu dialecte, així que millor deixem-ho per ells, això de l'article salat. Sobre la riquesa de l'ús de l'article salat, aquí podeu trobar un estudi interessantíssim de Josep A. Grimalt.

No és novetat que ja fa temps hi ha una polèmica a la Televisió pública d'aquestes illes per tal que els presentadors de les notícies i els programes de televisió facin servir l'article salat - enlloc del literari-. L'objectiu d'això és accentuar la diferència entre el dialecte balear i el central parlat a Catalunya. No és cap secret que l'intent dels polítics d'aquestes illes és dividir la llengua i que, altra vegada, hi hagi parlants que creguin que allò que xerren és genuí i que no té res a veure amb la llengua catalana. Els que promouen això, de fet, pertanyen al mateix bàndol dels que van canviar-li el nom a una part de la nostra llengua que es parla a la Franja; li van posar LAPAO, però sona exactament igual que el lleidetà...

Emperò els nostres governants no ho tenen gens fàcil per aconeguir els seus objectius, ja que entre els treballadors d'IB3 Televisió hi ha gent de diverses procedències. Moltes vegades he caçat un accent barceloní entre alguns dels corresponsals d'IB3, o fins i tot valencià, especialment aquells que estan destinats a Pitiüses. Com poden fer-los emprar el salat a aquesta gent? No crec que el dominin. De la mateixa manera que a mi no m'hi veurien mai salant, perquè ho haurien de fer ells? Doncs bé, el problema l'han resolt de la següent manera: que cada periodista faci servir l'article del seu lloc d'origen. És per això que a l'hora del temps podem sentir l'article salat i el pollencí. I si vingués un català, ja tindríem tota la col·lecció de determinants! Aquesta mateixa norma també l'han acabat estenent a altres mots, fent que de vegades, una mateixa presentadora digui, a voltes veí, i a voltes vesí. Aquesta ambigüitat lingüística dóna peu a que moltes vegades haguem de veure rètols que estan escrits amb faltes d'ortografia com aquest:

Si ja no segueixen la varietat estàndard del català, què esperem que facin els redactors a l'hora de fer els rètols que surten per televisió? Si no hi ha cap criteri i tot s'hi val, s'acaba escribint "creximent" enlloc de creixement. 

Segons el meu parer, l'article salat no hauria de trascendir dins l'àmbit del català estàndard. Ho crec, no només perquè hi ha un gruix relativament petit de parlants que l'utilitzen, sinó perque dominar-ne l'ús demana que hom sigui nadiu del parlar salat o, com a mínim, que se'n dominin les normes d'ús fil per randa, bo i patint el risc de caure en algun error, tal i com ens recorda Grimalt en aquest article De fet, l'únic sentit que té una llengua estàndard és que pugui arribar a tots els parlants i que tots els parlants siguin capaços d'utilitzar-la. Però a més, tots aquells que ens titllen de destructors de les varietats balears ignoren que l'estàndard no és quelcom nou d'ara, ja que des de l'Edat Mitjana s'utilitzava un parlar comú i de registre formal, sobretot en l'àmbit religiós, que era el "mallorquí de trona". En aquest parlar sempre s'emprava l'article general, i és per això que els padrins a les Illes mai no resaven salant. De la mateixa manera, els glosadors sabien distingir el registre que més bé els anava a les seves gloses segons el context. No és difícil adonar-se que en aquella època els nostres avantpassats ja havien intuit que hi havia un registre per a usos més formals, amb l'article general, que dominen tots els parlants; i un altre molt més específic, amb el salat que és l'omnipresent a les Illes, i que sigui així per molt de temps!

Sé que a IB3 ho tindran ben cru per aconseguir imposar el salat, ja que s'han topat amb un gran obstacle: que no tots els treballadors són capaços d'emprar-lo a causa de la seva procedència geogràfica. I això encara justifica més la varietat que hi ha dins de la unitat de la llengua catalana. Així que la solució que de moment han trobat és que cadascú faci servir l'article corresponent al seu dialecte, fent que de vegades puguem sentir "el Puig Major", es Puig Major o "u Puig Major" mentre mirem el temps d'IB3. Això destrueix la idea mateixa de llengua estàndard com a eix vertebrador de tota una comunita lingüística, relegant la llengua que es parla a la televisió a l'àmbit col·loquial de cadascun dels presentadors que van sortint. D'aquesta manera, la imatge que es dóna és que el català simplement es relega al nivell de llengua d'estar per casa que no és en absolut equiparable a la llengua dominant dels ideòlegs d'aquestes aberracions.

EL PITJOR VIRUS: ELS POLÍTICS DE PLASMA

Segueixo amb estupefacció les darreres notícies que van arribant sobre el primer contagi d'ebola fora d'un país africà. Espanya ha jugat a ser un país avançat, i un cop més, ha quedat demostrat que només ha sabut tocar la pandereta.

En primer lloc, la decisió de portar els dos missioners malalts no va tenir res de mèdica. Més aviat va ser una decisió política que ha posat en risc la salut pública de tot un país pel fet de no comptar amb la preparació adient per atendre casos d'aquesta envergadura.

De fet, la infecció de l'auxiliar d'enfermeria Teresa es deu a la insuficiència i ineficàcia de la formació prèvia dels treballadors que van atendre els malalts repatriats, i a la falta de mitjans flagrant que té el nostre país per tal de dur a terme una tasca tan delicada. Amb tot, el govern no només s'ha negat a reconèixer aquestes mancances, sinó que ha donat tota la culpa de la infecció únicament a Teresa, l'enfermera que, voluntàriament, va posar la seva vida en perill per salvar la d'un altre. Els màxims responsables que van entendre que Espanya era un país preparat per rebre malalts d'ebola i van donar permís per dur la malaltia fins aquí, ara se'n renten les mans. I no només això, sinó que continuen afirmant que Espanya és un país sobradament preparat per tractar aquests casos, mentre Europa fa una riallada nerviosa tot creuant els dits per tal que el mal no traspassi més fronteres.

Però, pel que vaig sentint, virus tindrà més llibertat de moviments del que prèviament s'esperava. Els protocols que segueix Espanya en aquesta matèria són del tot insuficients. La formació que reben els treballadors és un mer tràmit i els vestits utilitzats no estan homologats al grau de seguretat exigida. I doncs, de què volia presumir el govern espanyol quan va decidir portar els missioners infectats a Europa? En què devien estar pensant les autoritats del país en aquell moment? S'ha volgut estar a l'alçada de països com la Gran Bretanya, que fa dècades que disposa d'una unitat de malalties infeccioses amb treballadors formats ad hoc, quan aquí fa escassament uns mesos el personal sanitari rep cusets de fireta sobre la matèria. 

Mentre Teresa lluita per sobreviure, el Conseller de Sanitat de Madrid només sap dir que l'única culpable de tot plegat és la que n'ha sortit més malparada. Només la sap titllar de mentidera, de "lenta" en el procés d'aprenentatge, i altres perles. Paraules enverinades; contaminades del pitjor virus que campa ara dins les nostres terres, i és que són aquests politicastres ineptes, narcicistes, porucs. Polítics que només saben passar la pilota als altres, sense ser capaços d'assumir responsabilitats. 

Espero que l'enfermera Teresa es recuperi aviat. Estem tots amb tu Teresa. 

#TodosconTeresaM4

ELS ROBIN HOOD DEL MALLORQUÍ

L'estàndard català ara perilla també a les Illes. Nihil novum sub sole. 

Quant a la intenció de regionalitzar l'estàndard en els mitjans de comunicació de les Illes Balears que s'està duent a terme en l'actualitat, dir que a Catalunya ja fa temps que dura aquesta provincialització del català, que té com a objectiu principal la divisió, la castellanització i la posterior eliminació de la nostra llengua.

Jaume Corbera ens ho recorda recentment en una entrada publicada al seu blog, on fa referència a la labor de normalització lingüística duta a terme a principis dels anys vuitanta, especialment pel que fa a l'estandarització dels mitjans de comunicació de casa nostra. A finals d'aquesta dècada, però, van sorgir una sèrie de filòlegs, entre ells Xavier Pericay i Ferran Toutain, que volien declarar la guerra a allò que per ells era una llengua desnaturalitzada i “allunyada de la realitat dels parlants” amb la publicació de la polèmica obra Verinosa llengua.

Pel que puc deduir d'aquesta obra -ja que encara no m'ha caigut a les mans- els seus dos autors es rebel·len contra la imposició d'un català ple de paraules estranyes, arcaïtzants i mal sonants a oïdes del parlant barceloní corrent, sovint infectat per un bon reguitzell de castellanismes. Mentre Pericay i Toutain es dedicaven a defensar la llengua del carrer i els drets d'aquest pobre barceloní a ignorar altres variants de la seva pròpia llengua, promovien la substitució de formes genuïnes del català per mots forasters que havien esdevingut pandèmics i que no hi havia hagut altre remei que acceptar dins la gramàtica catalana. 

 Per fer-nos una idea del caràcter d'aquests nous díscols filòlegs que van sorgir en plena efervecència de l'estandarització del català, només cal llegir una de les converses tingudes amb Xavier Pericay a la revista “Letras Libres”. Pericay fou un dels artífexs d'aquesta polèmica obra que va crear un precedent en els llibres d'estil de diversos mitjans de comunicació catalans com l'”Avui”, “El Periódico” o el “Diari de Barcelona”, entre d'altres.

És ben fàcil veure de quin peu calcen els que es propugnen com a Robin Hood del català però que en realitat tenen una clara intenció divisòria i d'espanyolització de la llengua pròpia, convertint-la en quelcom provincià, o com a molt, en un rampell que nacionalistes catalans s'entesten a conservar, vistos des de la resta de l'Estat com un problema que s'ha de suportar ressignadament.

En aquesta il·lustrativa conversa, Pericay parla sobre la regulació de la llengua, la seva promoció i la lluita aferrissada que ell, com a filòleg català, ha de mantenir contra el nacionalisme imperant. Parla també dels mitjans de comunicació en la nostra llengua, dels quals diu perles com que "la prensa en catalán siempre ha sido un desastre." (sic.), fent referència a la poca rendibilitat que, en una determinada època, va tenir la premsa en català respecte a la que es feia en castellà. Suposo que en deu conèixer la causa, d'aquest desequilibri, el senyor Pericay. Per sort, a dia d'avui, aquesta descompensació es va corregint gràcies a mitjans de comunicació com TV3 i Catalunya Ràdio -precisament infestats de preceptes de filòlegs afins a la seva doctrina-, i a l'immersió lingüística en català a les escoles, que ha acabat produint lectors de premsa àvids de la nostra llengua disposats a comprar la traducció al català de “La Vanguardia”, que per cert, ell tan elogia en aquest col·loqui. 

 Però ara és a les Illes Balears que ens toca viure un espectacle no tan subtil com el que es va engegar llavors al Principat, protagonitzat per entitats obertament anticatalanistes com la Fundació Jaume III, que l'any passat ens bombardejava amb l'eslògan “A Mallorca, en bon mallorquí”, fent que principatins com jo ens haguéssim d'aixoplugar vés a saber on.

 Sense anar més lluny, aquests grupúscles -des dels més radicals que promouen la tesi sobre la qual la llengua de les Balears i el català no tenen cap tipus de parentiu, com el Círculo Balear; o d'altres més moderats que tenen l'objectiu de preservar les modalitats genuïnes del parlar balear enfront a l'estandarització fabriana, com la Fundació Jaume III- pretenen obrir la mateixa capsa dels trons que ja es va encetar a Catalunya a finals dels vuitanta, amb una única i clara intenció: destruir la unitat lingüística del català per crear un vehicle de comunicació basat en la dialectalització divisòria, confondre els parlants dels diversos punts de la geogafia del nostre domini lingüístic fent que no sentin com a pròpia la llengua catalana i tinguin la impressió que la seva parla és quelcom folclòric, mancat de qualsevol recolzament oficial i que, per tant, no té cap trascendència més enllà de l'àmbit familiar. I finalment convèncer aquests mateixos parlants que el castellà és la vertadera llengua de cultura -aquella que, per cert, no ha patit amb tanta intensitat el problema que tractem aquí- i que és la que, conseqüentment, haurien de triar per a contextos més elevats o formals. 

 Aquesta amenaça ja fa molts anys que també plana sobre les Illes Balears en forma de gonellisme, però ara ha arribat per quedar-se a un mitjà de comunicació públic -i en principi seriós- com IB3. Últimament els que en som telespectadors, veiem molts disbarats, entre ells el que podíem llegir en l' "esborrany" d'estil que un treballador d'aquesta casa havia filtrat a Twitter a principis d'estiu, on s'instava a “evitar la forma vaixell per sonar massa barcelonina”.

Quedava, doncs, en evidència la ignorància que gasten els nous caps del servei lingüístic d'IB3, mitjà de comunicació que, per altra banda, havia restat orfe de filòlegs catalans durant un cert temps abans no s'engegués la maquinària de destrucció de la llengua de la que ara som testimonis. Només cal documentar-se una mica per saber que vaixell és una paraula que va recuperar Pompeu Fabra per substituir el castellanisme omnipresent barco. I el va anar a cercar precisament a Mallorca, on era mot vivíssim entre els pescadors d'aquesta illa fins fa ben poc. Doncs bé, la vella batalla barcelonina vaixell-barco ha esclatat ara a les Illes Balears, i sembla que hi haurem de lidiar durant una bona estona. Idò, res de nou sota el sol.

Post Scriptum: He de dir que Xavier Pericay s'ha dedicat ara a escriure un llibre d'estil de la llengua de les Illes Balears que li publica la il·lustre Fundació Jaume III. Aquí en teniu l'entrevista.