LA DIGLÒSSIA INCONSCIENT

 La diglòssia és la convivència desigual de dues llengües en un mateix territori. Una llengua, sovint la dels dominadors, és la que s'empra en els àmbits formals, utilitzada pel govern i per les institucions públiques. L'altra, la dels dominats, és aquella que els parlants nadius arraconen tan sols a l'àmbit familiar i col·loquial. Aquesta convivència normalment té un destí funest per a la llengua dominada, ja que els seus propis parlants l'acaben menystenint perquè és la llengua dels vençuts, i els interessos de supervivència de l'ésser humà afloren per sobre de sentimentalismes identitaris i culturals.

Exemples clars d'aquesta actitud els hem viscut a Catalunya, protagonitzats per la burgesia catalana de principis del segle XX, que emprava el castellà en lloc del català fins i tot en les seves relacions personals i familiars -tinc un grapat d'amics que són fills d'aquests costums: no sabries trobar cap cognom foraster entre la seva genologia, però en canvi, la seva llengua materna és el castellà-. Avui dia, però, això ja no s'estila a Catalunya.

Amb tot, avui dia aquesta pràctica encara està ben estesa a les Balears, on són molts els mallorquins  de soca-rel que parlen en castellà als seus fills en un clar acte d'autoodi cap als propis orígens. Tanmateix, aquesta no és la diglòssia inconscient de la que vull parlar, perquè aquests sectors de la societat mallorquina crec són ben conscients de la destrossa que suposen els seus hàbits.

La diglòssia inconscient, en canvi és aquella que he vist amb parlants del mallorquí sensibles a la seva identitat cultural i als seus orígens, que defensen la seva cultura i que la volen transmetre també a la seva prole. Que lluiten perquè la seva llengua sigui igualment reconeguda a la seva Comunitat Autònoma, però que en canvi, actuen de manera, si se'm permet dir-ho, “diglòssica”, envers la seva llengua. Ho he vist en petits negocis on, els propietaris xerren, pensen i somien en català, però tanmateix, ho rotulen tot en castellà, perquè inconscientment encara perdura aquell esperit de supervivència humana del què parlàvem més amunt: el negoci és el negoci. Però no només això, sinó que aquesta manera de funcionar només pot ser deguda als anys i anys d'escolarització franquista en castellà que van patir els pares de les noves generacions a les qui, sense voler-ho, s'han transmès aquests costums. Aquesta, per mi, és la forma de diglòssia més perversa i difícil d'erradicar. I vist com tenim el panorama ara a les Illes Balears, serà tota una proesa combatre-hi.